NEORREALISME
El Neorrealisme
va ser un moviment cultural, nascut i desenvolupat a Itàlia durant la
Segona Guerra Mundial i la seva immediata postguerra, que va tenir
importants influències en el cinema contemporani.
En l'àmbit
cinematogràfic dels majors exponents del moviment, sorgit de manera
espontània, van ser, en els anys quaranta, els directors Roberto
Rossellini, Luchino Visconti, Vittorio De Sica, Michelangelo Antonioni,
Giuseppe De Santis, Pietro Germi, Alberto Lattuada, Renato Castellani,
Luigi Zampa i el guionista Cesare Zavattini, als que s'uniran a la
dècada següent, Francesco Maselli i Carlo Lizzani.
El cinema
neorealista es caracteritza per desenvolupar trames ambientades
principalment entre els pobres i la classe treballadora, amb llargues
seqüències a l'aire lliure, i sovint utilitza actors no professionals
per personatges secundaris i fins i tot de vegades per als principals.
Les pel · lícules tracten principalment de la situació econòmica i moral
de la postguerra italiana, reflectint els canvis en els sentiments i
les condicions de vida: esperança, redempció, el desig de deixar el
passat enrere i començar una nova vida, frustració, pobresa,
desesperació. Per tal d'una major fidelitat a la vida quotidiana, en els
primers anys de desenvolupament i difusió del neorealisme, les pel ·
lícules es rodaven sovint a l'aire lliure, utilitzant com a escenari de
fons la pròpia devastació de la guerra, de l'altra, des de l'abril de
1937, el principal complex d'estudis cinematogràfics italià Cinecittà va
ser ocupat per fugits de la guerra fins a la immediata postguerra, per
la qual cosa no va estar disponible per als directors fins llavors.
El ladrón de bicicletas (ladri di biciclette) dirigida per Vittorio de Sica l'any 1948 és un exemple de neorrealisme.
Sinopsi:
A
la Roma de la postguerra, un obrer en atur aconsegueix un senzill
treball pegant cartells a condició que tingui una bicicleta.
Obra
mestra del neorealisme italià, i la més coneguda de la famosa trilogia
de De Sica-al costat de "Umberto D." i "Miracle a Milà" -, va ser una
pel · lícula clau de la postguerra que va influir notablement en molts
directors europeus.
FREE CINEMA
Reaccionant davant la tradició cinematogràfica i dramatúrgica britànica, un grup d'autors va proposar, a finals de la dècada dels cinquanta, una renovació d'aquestes activitats, atenent en major grau als temes que interessaven a les classes més populars. Aquest conjunt de creadors va rebre el nom de "Els joves irats", i un dels seus principals activistes i impulsors va ser l'escriptor John Osborne. Entorn seu, van ser reunint-se diversos cineastes, influïts per les nocions posades d'actualitat per la nouvelle vague francesa. La seva intenció d'elaborar un cinema socialment compromès va donar lloc a la corrent anomenada british social realism (realisme social britànic), també anomenat free cinema, que no era sinó una manera de reaccionar a l'artificialitat narrativa de Hollywood.
La influència del free cinema mai ha desaparegut del cinema britànic. Entre els seus més importants hereus figuren Ken Loach i Stephen Frears, que precisament va començar la seva carrera professional al costat de Lindsay Anderson i Karel Reisz. Films de Frears com La meva preciosa bugaderia (1985), Obre't d'orelles (1986) i Sammy i Rose s'ho fan (1987) proclamen la vigència d'alguns dels principis que va defensar el grup original.
Aqui podem veure la pel·licula de Tony Richardson del 1962, la soledad del corredor del fondo.
