Les sabates fugitives.
Des
que era petita em fascinava California. Tenia molt clar que era el destí que
escolliria per viure quan fos jove, amb amics, o potser una parella. Volia
tenir el meu estudi de fotografia a casa, per tenir la meva passió més gran
lligada a la meva vida diària, però no va ser fins que em va succeir aquell
incident que vaig decidir com havia de ser la meva casa per viure en perfectes
condicions.
Als
21 anys vaig pujar a un avió camí a Santa Cruz. Era la vida que jo volia viure,
amb la meva parella, al lloc que havia somiat tota la vida. Ja tenia la casa.
Era una casa de dues plantes, a prop de la platja però dins la ciutat. A la
planta baixa m’havia muntat el meu estudi, i a la primera planta hi tenia la
vivenda. Era fantàstica, tots els espais estaven separats amb parets, encara
que no m’entusiasmava massa la idea ja que sempre havia volgut una casa amb
espais oberts. Tot era genial, era l’època més feliç de la meva vida fins
aquell dia.
Un
bon dia vaig despertar-me disposada a anar a fer unes fotografies a la platja. Vaig
vestir-me i vaig arreglar-me. Només em faltavenles sabates així que vaig obrir
l’armari per agafar-les quan vaig adonar-me’n que no n’hi havia cap. Vaig
buscar-les per tot arreu i no les trobava enlloc. De cop i volta vaig veure les
sabates de tacó que havia comprat per la festa de la setmana anterior caminant
pel passadís. Vaig seguir-les i vaig arribar al menjador on eren totes les
sabates.
Van
començar a córrer totes per la casa i jo vaig anar darrere però com la casa
tenia parets m’era molt difícil trobar-les. Vaig passar-me una hora darrere de
tots els parells de sabates que tenia per aconseguir tancar-les a l’armari així
que no vaig poder anar a fer les fotografies ja que les sabates estaven per tot
arreu i no era capaç de atrapar-les.
A
partir d’aquell dia vaig decidir que la meva casa seria sense parets, com
sempre m’havia agradat, així que vaig redistribuir-la i vaig decidir posar el
sofà davant del llit i la cuina a l’esquerra de les escales, mantenint el
lavabo a la dreta ja que es l’única part que està tancada. Vaig decidir posar
la porta del balcó de vidre i més gran perquè d’aquesta manera des de que puges
per l’escala veus les plantes de fora i entra la llum donant un aspecte
lluminós i estiuenc.
Aquesta és la casa dels meus somnis, en la que volia
viure des de petita i en la que ara visc, no sé quan de temps estaré aquí, però
el que està clar es que mai més tornaré a perdre les sabates.
